Show or gig?

Concert al Teatre de Sa Congregació de Sa Pobla amb Isaac Ulam i Oliva trencada.
Si vos agrada sa música i a més a més enteneu ses lletres i a més a més el concert és gratuït aquest és el vostre concert. En canvi, si voleu pagar 200 euros per veure el vostre grup musical favorit a Londres, malgrat no entengueu ni papa del que canten, mirau aquí.

Sócrates: Vivir es lo mismo que morir.

Público: Entonces porque no estás muerto.

Sócrates: Porque es lo mismo.

"Solo no puedes, con amigos si". Balanç amistós del 2008.

L’any està a punt de morir, amb ell s’aniran moltes coses bones i altres de més irregulars. També l’amor, aquella necessitat d’estimar, ha mort a un moment injust.
Però l’esperança i els amics són el darrer que s’han de perdre. Per això, des d’aquí, faig un petit homenatge a tots aquells que estim -- que no vol dir, que ells m’estimin-- perquè ja deia que l’amor era la necessitat d’estimar i no de sentir-se estimat.
Volia fer la clàssica llista de discs de l’any, però per això ja hi ha gent que ho fa amb més cura i amb més referències. Jo en tenc molt poquetes, molt properes i molt maques. Els grups d’enguany són Isaac Ulam, Senior i el cor brutal, Marcel Cranc, Fameliars. Tots ells han fet uns discs de collons de mico, i tots ells són el millor grup de l’any, el millor disc de l’any i les millors persones de l’any.

Per descomptat no em vull deixar als meus amics de grup: Michael, Víctor, Jordi, Fernando, que suporten la meva mediocritat tan humana com també emocional. Ells són els millors de l’any.

Morir quan cal

Miquel Àngel Riera va morir quan calia. Abans ens va deixar un bon grapat de llibres increïbles. No sé si hi ha un moment just per morir, però es veu que la mort és justa per a tothom, cap ésser humà no està exempta d’ella. Miquel Àngel Riera va saber eternitzar una part de la seva ànima, per no dir tota, dins els seus textos. Aquí teniu un fragment del seu llibre Morir quan cal:
Tant la meva experiència personal, malgrat ser poca, com el reclam fiter dels meus convenciments, que són bastants, fan que també jo em digui: ”Si plor perquè he perdut la lluna de vista, les llàgrimes no em deixaran veure els estels”.